Via Estasen al Pedraforca (650 m,IV+)

Per fi!!, la gran clàssica de la cara nord del Pedraforca, tants cops mirant i estudiant-me les ressenyes semblava que des de casa aquesta via ja l'havia fet, però fins ara no havia trobat el moment ni el company. És una via de 650 m que no passa de grau IV, aixo no vol dir que sigui fàcil, ja que per la seva llargària i ha alta muntanya s'ha d'anar preparat sabent a on ens fiquem.
És la primera via oberta en la cara nord el 1928 per Josep Puntas, Josep Rovira, Jofre Vila i Lluís Estasen, com totes les vies obertes pels pioners, aquesta és un desbordament d'imaginació, buscant sempre els punts dèbils de la paret, destacant el quart llarg amb una espectacular travessia que em de fer per superar un gran desplom.

Quedo amb Sergio, un company del grup del Facebook, al pàrquing del mirador de Gresolet, un cop allà ens presentem, una xarradeta ràpida, material... llestos, ya!, els dos tenim moltes ganes, així que al lio!
Enfilem cap al refugi, després per darrere d'aquest surt un camí que va a les vies Homedes i Estasen,anem tirant fins que ens adonem que estem anant massa cap a la dreta, tant que creiem que ens hem passat, reculem una mica i pugem fins que veiem el dit del Rimbau, bona senyal, traiem les ressenyes per orientar-nos i ens adonem que estem aprop del primer llarg. Un cop trobem la corda fixa que ens ajuda a superar la primera grimpada abans del peu de via, ja respiro tranquil, anem per bon camí!! Una mica més amunt ja veig la placa llisa del primer llarg, hi ha una cordada que acaba de començar, així que aprofitem per fer un mossec, aigua i a penjar-nos tots els trastos, peus de gat inclosos per si les mosques!
Ressenyes de la via, cortesia de "Kutrescaladors k pa team"


Primer tram:

Segon tram fins al cim del Calderer.

R0: Comença Sergio obrint el primer llarg, la placa és llisa i en alguna part molla, res que no es pugui superar escalant en adherència protegit amb algun friend, la reunió al gust, 30 m,IV+.

Després de R0 caminem per una feixa a la dreta fins a arribar a una ampla canal que superem amb una fàcil grimpada, aquesta ens deixa en un collet darrere el Dit del Rimbau, ja veiem a la paret amb una pintada verda el nom de Estasen i una fletxa, aquí realment és a on comença la via.


R1: Tiro jo, veig un clau, ja se per a on va la via doncs, per la dreta del esperó fins a un arbre petit a on hi ha una baga per muntar reunió, estic tan emocionat que pujo com un coet només xapan el clau sense posar res més en 30 m, IV.

Sergio arribant a R1.

El refugi Lluís Estasen ja queda una mica lluny, darrere meu entre els pins, en la esplanadeta que es veu.

R2: Es puja per un especie de diedre, per després fer dreta i esquerra acabant a una còmode reunió amb una anella, al llarg hi trobem algun clau, bones preses i disfrutón, en tot moment podem protegir al gust. 30 m, IV.

R3: Recte amunt passant per un clau, aquest llarg és una mica dret i difícil de protegir, però suficients són els pocs claus que hi han pels passos més complicats fins a arribar a la reunió, clau amb anella i un cordino, ja veig la travessa!!,25 m, IV.

R4: Aquí la famosa travessa, Sergio em deixa els honors, una travessa amb bones preses però per això no deixa de ser espectacular gràcies a la gran timba que tenim als nostres peus, protegida per dos claus en el pas més complicat, es deixa fer bé. Molt guapaaaa!!! 25 m, IV.


A R3 amb la cordada de davant passant per la travessa.

Foto de rigor, més que la del cim jeje.

R5: Aquí vam muntar reunió però no cal, sortim a l'esquerra caminant, després canal amunt, grimpada fàcil arribem en una espècie de petit circ, seguir recte amunt per placa fàcil encordats, en tot el recorregut hi han fletxes verdes pintades que ens indiquen el camí, s'arriba a una marcada fissura a on hi ha un clau, muntem reunió per progressar per una llisa placa a la dreta. 200 m, III.

R6: Surt-ho a la dreta mentre Sergio m'assegura, no se ven bé a on tinc que anar, veig un clau amb anella,ok! aquest trosset és curt però la placa no te masses preses, sort del clau que esta en un bon lloc, després caminant fàcil amunt fins a on dona la corda munto reunió, gairebé arribo a la carena. 60 m, III+.

Després del llarg sortim a la carena, amb molt d'ambient, les parets de la cara nord són impressionants!!

R7: Seguim per l'aresta fins a un collet, tot seguit baixem uns metres fins a trobar-nos amb una marcada canal a l'esquerra.
R8: Per anar segurs muntem reunió, es veu fàcil, només un pas al principi protegit per un clau, després grimpada fàcil per la canal, reunió al gust.60 m, III.

Després d'uns metres amunt arribem a la bifurcació a on em de decidí si tirem recte continuant la canal, més fàcil, o virem a dreta per un diedre marcat, més difícil però més entretingut i amb més d'ambient, Sergio esta animat com jo i s'ofereix a obrir el llarg, venga!! pel lloc més xungu, anem a tope!!



R9: Un clau i una fletxa pintada a la paret ens indica el camí, fem una petita travessa per després arribar en un diedre, sembla que abans hi havia un parabolt que ara ja no hi és, però fàcil de protegir amb l'esquerda del diedre, pugem per sortir ara per un esperonet, girem a esquerra i ja arribem a reunió, les ressenyes diuen dos claus, només en vam trobar un i trencat, així que muntem reunió en un altre lloc. Llarg molt bonic i amb molt d'ambient de les impressionants parets de la cara nord i la canal del Rimbau als peus, la pròxima vegada aquest l'obro jo jej!! 45 m,IV+.

R10: Aprofitant la reunió que s'ha currat Sergio tiro jo de primer, una xemeneia marca el camí, un passet i ja després fàcil cap amunt en tendència a la dreta fins a on dóna la corda, reunió al gust. 60 m, IV.

R11: Encordats anem tirant fins que el camí ens obliga anar cap a la dreta, després altre cop amunt buscant la canal més fàcil i ja som al cim, 80 m, II.


Vinga Sergio que això ho tenim superat!!

Uoooo el cim nord, deunidó la gent que hi ha per ser les 4.00 de la tarda!!.

Foto de rigor!!!, fins ara no havíem vist el sol!!, tot i ser novembre feia molta calor aquí dalt!, ja ho diuen, serà ben cert això del Estiuet de Sant Martí!
Si senyor!, gran via, molt guapa i segurament a repetir, amb bona companyia, ja no es pot demanar més, gràcies Sergio fins a la pròxima!! Salut!

Via Ribes-Sabaté (100m V)

Si senyor!, ja hi tornem a ser!! Sant Llorenç de Montgai, aquesta escola té multitud de vies d'escalada per a tots els gustos, és genial encara que la gran majoria de vies em queden per sobre del meu nivell, tant és, tot arribarà! Aquest cop l'Anna m'ha convençut per fer una via que no m'esperava fer avui en dia, des de l' Esperó Sud m'impactava veure la gent penjada d'aquella paret tan vertical i pensava... quins "collons" estar allà ficat, sabia que algun dia la faria, perquè no, sempre ho dic, sempre vull més, però el que no em pensaria mai és que hi estigués ficat en dues setmanes!!, fins ara no havia fet mai una via tan mantinguda com aquesta, per això quan m'ho va proposar, tot i el "cague", allà que anem, al final com ella deia, amb tota la raó, teníem el nivell suficient per fer-la, justet però el teníem, si no no haguéssim arribat a dalt.

Aquesta foto és quan vam fer l'Esperó Sud amb la paret del Cilindro darrere.

Ressenya,"cosecha" pròpia de la via treta d'una foto d'internet, segurament és tirada des d'una via de la paret de l'Os.

R1: Començo la via pensant que si no podem en aquest llarg, ja podem plegar jeje, al final és un llarg molt maco i sostingut de grau V amb bones preses i ben assegurat, que resolem sense massa complicació.

Aquí arribant a R1, un cordino lligat en un arbret que hi ha a la paret.

R2: Sembla que l'Anna avui no vol obrir cap llarg, continuo amb la mateixa tònica del primer llarg, recte amunt per tot seguit fer un flanqueig una mica de tragar saliva, a part dels alejes dels parabolts la travessia a l'esquerra és bastant fineta de mans i peus, però res que no es pugui fer amb una mica de precaució.

R3: Després del flanqueig la cosa continua fàcil recte amunt amb algun aleje però fàcil de grau IV, gira a l'esquerra passant per un pedrot que sembla que estigui que arrancar de la paret, ja que t'has d'agafar a ell per fora per poder-lo superar, al final són 25 m.

Anna arribant a R3.

Aquí els dos flipant una mica de la viaca que estem fent i del pati que tenim als nostres peus, les nostres cares parlen per si soles jaja.

R4: L'ultim llarg amb la ressenya sembla facilet però la veritat que en alguns punts em feia dubtar per a on tirar, primer puges recte, després a dreta per una especie de canal, després esquerra i finalment per una altra canaleta acabes d arribar a dalt. 25 m com tots els llargs molt ben equipats i les reunions també, perfectes! així que és una via collonuda, per això diuen que és un clàssic d'aquesta zona.

Sii, ho em aconseguit!, ja som a dalt! super contents del repte! Això sí que comença a ser escalada!

Per baixar hi ha un camí que et porta en una pista forestal que desemboca al costat de on comença la paret de l'Os.

Cresta de Gelis

El mateix dia que vam fer la via de l'Esperó Sud, a la tarda després de fer un mos comencem a fer la Cresta de Gelis, és el que veníem a fer des d'un bon principi a Sant Llorenç de Montgai amb l'Anna.
Aquestes hores (vora les 15:00), només alguna cordada ens vam creuar en l'aproximació, no com el matí que havies de fer cua per començar. La cresta en si és facileta però a la vegada divertida, té una mica de tot, comences escalant un muret de IV grau, grimpades, al mig de la cresta hi ha un punt abans de la tercera reunió crec, que es fa molt estreta, tant que en algun punt has de fer pas de cavall quedant així una timba per dos cantons, i finalment fent un llarg de 35 m de grau V per arribar fins al cim de la Gran Torre.

Ressenya:

Molt content després d'haver fet l'Esperó Sud, però més content pensant i observant la cresta que des d'aquí, té molt bona pinta!

El primer llarg comença a peu de camí que va pel costat del riu, aquesta foto és a la R1, de moment anàvem a llargs per què no sabíem el que ens trobaríem, peró gairebé tota es podria fer en ensamble, mes que res perquè els llargs són molt llargs i hi ha molt fregament de cordes, massa!

Anna acabant el tercer llarg

Assegurant des de R3 i l'Anna obrint quart llarg.

Des de l'últim llarg acostant-nos a la Gran Torre que en teoria és el més difícil, una escaladeta de 35 m de grau V que només és al principi, dos primers passos, després IV ben protegit i amb peus i mans per tot arreu, una bona manera d'acabar la cresta.

Per fi al cim, fotos de rigor i cap a baix que es fa fosc, el descens es fa per l'altra cara d'on em pujat la Gran Torre fent un ràpel de 25 m, tot seguit baixar entremig dels matolls fins a trobar el camí per a on em vingut.

Via Esperó Sud (120 m, V)

Després de buscar una mica per internet, trobo aquest raconet tan encantador que amb el nom de Sant Llorenç de Montgai és un indret ideal per practicar l'escalada, amb multitud de vies per tots els escaladors ja sigui principiants com experts, és una escola increïble quan escales les seves parets amb el riu Segre als mateixos peus, mira que em passat de cops pel costat per anar a fer muntanya i nosaltres sense s'aver-ho jeje, buenu mai és tard, a més, en estar a 250 m sobre el nivell del mar i les vies en cara sud, pràcticament es pot escalar tot l'any!!
Tornant de la cresta dels Besiberris vam acostar-nos per investigar una mica la zona, en concret la via de l'Esperó Sud i la cresta de Gelis, les úniques que em coneixia de les ressenyes, per tema d'horaris vam haver de marxar amb les dents ven llargues però satisfets d'haver conegut aquest indret tan xulo per escalar.
Un altre dia quedo amb l'Anna a fer la cresta de Gelis, però en ser diumenge estava Sant Llorenç a petar d'escaladors i al peu de la cresta vam contar 7 o 8 persones, així que, jo passo!!, descartem cresta de Gelis pel moment, alo millor a la tarda..., total, que ens fiquem, tot i com sempre, i els meus dubtes, a la Via Esperó Sud, que no hi havia ningú.
La veritat com diu la gent, és una via molt maca, ja que tens una mica de tot, xemeneia, esperó, placa, i una mica de desplom en algun pas. Al final va ser una via super guapa, d'aquelles que vols tornar a repetir.

Ressenya de la via.

Al peu de la carretera a on aparquem el cotxe, comença la via, "vamos" que pots sortir del cotxe amb l'arnés posat!

R1: Tiro jo de primer com en tota la via, 35 m, comencem amb una placa tombada de III+, IV amb algun parabolt i cordino fins a arribar a una xemeneia molt xula i ven protegida amb parabolts, a on sense ficar-se dins la superem sense cap dificultat.

R2:Comencem caminant entremig d'uns matolls, tot seguit escalem pel fil d'un esperó molt xulo, ven protegit i amb bones preses, 35 m.

L'Anna arribant a r2.

R3: Comencem fàcil uns metres, després de flanquejar una mica a la dreta pujo amb un pas atlètic fins a un replà, agafo aire, em cau la paret a sobre, hi ha desplom!, però molt protegit i amb molta presa, amb una empeita ja sóc a dalt, ara amb mes ambientillu i amb algun aleje que un altre, poso algun friend i de seguida ja sóc a la reunió, total 40 m.

R3:

R4: 25 m curtet pro ben protegit, els dos primers passos són de V, finets, per anar a buscar una esquerda que puja vertical uns metres per després flanquejar a la dreta, pujar placa fins a la reunió, la ultima de la via.

Cresta dels Besiberris

Ja en ment des que vaig fer les Agulles de Travessany, amb l'Anna trobem un forat al calendari per poder-hi anar. És una cresta tècnicament fàcil i amb bastantes escapatòries, però això no impedeix que si ha d'anar una mica preparat, ja que l'activitat encara que és faci en dues jornades, com és el nostre cas, és llarga i exigent. Tenim tres dies, la meteo no és del tot favorable, però és el que hi ha, comencem a la presa de Cavallers a on deixarem el cotxe aparcat duran tres dies, carregats com mules, amb tenda, fogonet, menjar, sacs, cordes, arnesos, etc.. comencem a caminar, ens espera una bona pujada fins a l'estany de la Malaresina a on plantarem la tenda i passarem la nit.
Dit i fet la meteo no es va equivocar, a mitja pujada del Barranc de riu Malo el cel es comença a emboirar i a caure un plugim molt fi que si no és pel gore acabaríem ven xops, Se'ns fa de nit abans d 'arribar al vivac, així que muntem tenda amb frontals, tot i això la lluna és plena i il·lumina tota la cresta que contemplem abans de sopar i ficar-nos al sac.

Ens despertem a les 7 del matí, la tenda és blanca, esta gelada!!, a dalt de les muntanyes el plugim d'ahir era neu, així que trobarem una emblanquinada que farà pujar una mica la dificultat de la cresta

Sembla que estigui a prop però encara ens queda una horeta fins al peu del Besiberri Nord, que és a on comença la cresta, sort que ja no anem tan carregats com ahir.

Comença la festa, amb un moment de grimpada fàcil ja veiem les vistes que hi ha a l'altra banda de la cresta, increïbles, de moment no em tret ni cordes ni arnesos.

Ja tenim el primer 3000 del dia, Besiberri Nord.

Després de menjar una mica, ens posem els arnesos, mes que res per si ens fa falta que ja els tinguem posats, comencem a desgrimpar fàcil pel fil de la cresta, per tot seguit baixar per la dreta fins a una bretxa.

Després de passar un parell d'agulles, grimpant i desgrimpant amb passos de II, II+ sigui per l'oest fent flanqueig o per fil de la cresta, tal com indiquen les ressenyes, arribem al punt més bonic d'aquesta cresta, dins la bretxa a on ens situem ara, davant nostre hi tenim una paret bastant vertical, de 20 m amb una marcada fissura que ens indica per a on em de pujar. No massa difícil però si exposat, traiem la corda i amb un llarg, protegint la paret amb algun aro i friend i aprofitant l'únic pitó que hi ha, arribo fins dalt per muntar reunió i assegurar a l'Anna.

Un cop a dalt ja tornem a ser al fil de cresta, seguim pel mateix amb tendència a flanquejar cap a la dreta fins a arribar a un tallat vertical que ens obliga a rapelar una paret de 20 m. acabat el ràpel arribem fins a una altra escletxa a on tot seguit ens toca grimpar per roca molt bona com posa a les ressenyes, de passos de III-, seria molt bona sinó estigues gelada com ens ha la vam trobar nosaltres, sense corda, en algun pas apretem les dents.

Ara sí que estem segurs que som al mig de la cresta, al Besiberri del Mig, abans em esmorzat, ara dinem, i ja que el cim és espaiós, prenem el sol una mica jeje a l'ombra fa molt fred.

Continuem pel fil de la cresta però amb menys dificultat que abans, el fil és més ampla i més pla.

Amb tendència cap avall arribem al pas de tres Cases, aquí podríem abandonar la cresta, tirem fins al Besiberri Sud, al final em hagut de pujar per la canal del mig del Besiberri Sud, ruta normal, ja que pel fil era impossible, els blocs estaven totalment blancs del gel i neu enganxada.
Arribem al Besiberri Sud, molt contents donem per finalitzada la cresta que em vingut a fer.