Cresta dels Besiberris

Ja en ment des que vaig fer les Agulles de Travessany, amb l'Anna trobem un forat al calendari per poder-hi anar. És una cresta tècnicament fàcil i amb bastantes escapatòries, però això no impedeix que si ha d'anar una mica preparat, ja que l'activitat encara que és faci en dues jornades, com és el nostre cas, és llarga i exigent. Tenim tres dies, la meteo no és del tot favorable, però és el que hi ha, comencem a la presa de Cavallers a on deixarem el cotxe aparcat duran tres dies, carregats com mules, amb tenda, fogonet, menjar, sacs, cordes, arnesos, etc.. comencem a caminar, ens espera una bona pujada fins a l'estany de la Malaresina a on plantarem la tenda i passarem la nit.
Dit i fet la meteo no es va equivocar, a mitja pujada del Barranc de riu Malo el cel es comença a emboirar i a caure un plugim molt fi que si no és pel gore acabaríem ven xops, Se'ns fa de nit abans d 'arribar al vivac, així que muntem tenda amb frontals, tot i això la lluna és plena i il·lumina tota la cresta que contemplem abans de sopar i ficar-nos al sac.

Ens despertem a les 7 del matí, la tenda és blanca, esta gelada!!, a dalt de les muntanyes el plugim d'ahir era neu, així que trobarem una emblanquinada que farà pujar una mica la dificultat de la cresta

Sembla que estigui a prop però encara ens queda una horeta fins al peu del Besiberri Nord, que és a on comença la cresta, sort que ja no anem tan carregats com ahir.

Comença la festa, amb un moment de grimpada fàcil ja veiem les vistes que hi ha a l'altra banda de la cresta, increïbles, de moment no em tret ni cordes ni arnesos.

Ja tenim el primer 3000 del dia, Besiberri Nord.

Després de menjar una mica, ens posem els arnesos, mes que res per si ens fa falta que ja els tinguem posats, comencem a desgrimpar fàcil pel fil de la cresta, per tot seguit baixar per la dreta fins a una bretxa.

Després de passar un parell d'agulles, grimpant i desgrimpant amb passos de II, II+ sigui per l'oest fent flanqueig o per fil de la cresta, tal com indiquen les ressenyes, arribem al punt més bonic d'aquesta cresta, dins la bretxa a on ens situem ara, davant nostre hi tenim una paret bastant vertical, de 20 m amb una marcada fissura que ens indica per a on em de pujar. No massa difícil però si exposat, traiem la corda i amb un llarg, protegint la paret amb algun aro i friend i aprofitant l'únic pitó que hi ha, arribo fins dalt per muntar reunió i assegurar a l'Anna.

Un cop a dalt ja tornem a ser al fil de cresta, seguim pel mateix amb tendència a flanquejar cap a la dreta fins a arribar a un tallat vertical que ens obliga a rapelar una paret de 20 m. acabat el ràpel arribem fins a una altra escletxa a on tot seguit ens toca grimpar per roca molt bona com posa a les ressenyes, de passos de III-, seria molt bona sinó estigues gelada com ens ha la vam trobar nosaltres, sense corda, en algun pas apretem les dents.

Ara sí que estem segurs que som al mig de la cresta, al Besiberri del Mig, abans em esmorzat, ara dinem, i ja que el cim és espaiós, prenem el sol una mica jeje a l'ombra fa molt fred.

Continuem pel fil de la cresta però amb menys dificultat que abans, el fil és més ampla i més pla.

Amb tendència cap avall arribem al pas de tres Cases, aquí podríem abandonar la cresta, tirem fins al Besiberri Sud, al final em hagut de pujar per la canal del mig del Besiberri Sud, ruta normal, ja que pel fil era impossible, els blocs estaven totalment blancs del gel i neu enganxada.
Arribem al Besiberri Sud, molt contents donem per finalitzada la cresta que em vingut a fer.

Via Mossèn Tronxo (140m,V semi-equipada)

Ja feia temps que l'hi havia posat l'ull en aquesta via, però en estar semi-equipada no l'havia fet fins ara per falta de "catxarros" i experiència amb ells, és una via que puja pràcticament fins a Queralt en tres llargs, dos de 50 m i l'ultim de 40 m, els dos primers llargas estan equipats amb ponts de roca i algun paravolt, i el tercer és a on gaudirem més de l'escalada, ja que és més mantingut i poc equipat.

Ressenya de la via.

Des del dipòsit d'aigua de Fumanya comencem a caminar pel camí de serrat de Fullaracas fins a trobar el camí que puja de la vinya, tot seguit a la dreta cap amunt seguint les fites arribem al peu de la via marcat per un pont de roca vermell.

El primer llarg és equipat amb ponts de roca i algun paravolt, sempre seguint el millor camí, evitant els trams herbosos i trencats.

El segon llarg segueix amb la mateixa tònica entremig dels arbustos i alzines buscant el camí més evident, com l'altre llarg trobant ponts de roca i algun paravolt.

Tercer llarg, el més divertit de la via, comencem sota una placa bastant llisa i tombada, tendència cap a la dreta per tot seguit tirar recte amunt, és un llarg força mantingut a on aquí sí que em posat algun friend i tasco. Les reunions són totes còmodes i equipades amb dos paravolts.

Acabant el tercer llarg.

Ja amb el Pep al final de la via a la tercera reunió, una via molt facileta però que ens ha servit de pràctica per provar de protegir-la en els punts més compromesos i desequipats, al final sinó és per una cosa o per un altre sempre quedes satisfet.