Aquest cop no ha spogut ser amb David però si amb dos companys del grup molt macos i muntanyencs a tope. La ruta que em fet ha sigut des de Pradera, arribar fins a Góriz passant per clavijes de Cotatuero i Brecha de Rolando, això el primer dia, el segon en principi volíem fer un tres mil xulu i baixar a Pradera, jo vaig proposar de fer el Cilindro de Marbore, ja que no l'havia fet mai, també em feia molta gràcia perquè l'ultim tros és una canaleta a on has de grimpar una mica i baixar rapelant, (sempre buscant un punt d'al·licient), però conque la nit que vam passa a Góriz va nevar una mica, mes la neu que ens podríem trobar a la canaleta de dies anteriors, vam decidir de fer un altre 3000 més facilet, que va ser, Punta de las Olas, un cim facilet sinó hi ha neu, cosa que no va ser el nostre cas, a causa de les congestes hi havien passos que quedaven força exposats.
Cascada de Cotatuero.
Aquí ja amb l'arnés posat, començant la grimpada abans de les clavijes.
Començant les clavijes amb una mica de nervis i emocio, ja que feia temps que sabia que algun dia les faria, Edu i Eva tiren davant, ells sí que les han fet anteriorment.
Pas lateral o flanqueig que hi ha després de la primera canaleta de la foto anterior.
Foto de rigor al lloc més aeri de les clavijes, cal dir que tot i això m'esperava que serien bastant més llargues i més impressionants, de totes maneres amb el panorama per el qual et mous sempre quedes satisfet, aquest parc nacional mai et deixa indiferent se'ns dubte és una de les joies del Pirineu.
Final de les clavijes i a on comença a rajar la cascada de Cotatuero, amb una de les impressionants i verticals parets de la vall.
Comencem a veure i xafar neu, el gps ens porta per una canaleta que ens dur fins a un coll per anar directes a la Brecha de Rolando.
Des del coll ja veiem la bretxa, el dia no és que sigui massa bo, però, millor així que no un sol de justícia que et deixa ko.
Amb moltes ganes d'arribar-hi i veure l'impressionant bretxa que he vist tants cops des de lluny, però que ara hi podré ser allà mateix per contemplar les seves impressionants parets de més de 80 metros.
Cada cop més a prop però sembla que no arribem mai, és el que té la muntanya amb espais grans i oberts, costa de calcular les distancies a simple vista.
Apreto una mica i tiro davant, quan arribo just al mig de la bretxa faig mil fotos per totes bandes, ja que des d'aquí hi han unes vistes espectaculars per dos cantons.També cal dir que com es nota que és una porta oberta, passa molt de vent i fa fred. Aquesta foto la vaig pensar el dia anterior abans d'anar-hi, pensava que sortiria millor jeje., alomillor si estes el cel cerè i blau...
Edu i Eva arribant a la bretxa, que petits es veuen al costat de les parets.
Aquí ja després d'una bona estona de caminada, per fi arribem al refugi de Góriz.
Després d'un merescut descans i d'un bon sopar ens despertem a les 7 del matí per acabar el dia amb un 3000 i tot seguit baixar a pradera per agafar el cotxe i així donada per finalitzada la sortida d'aquests tres dies pel parc nacional d'Ordesa i Mont Perdut.
Aquí una de les pales bastant inclinades sense cap dificultat sinó fos per que just a sota acaba la pala amb un estimball d'uns 30, 40 m.
Els amics del refu. ens van dir que al segon mur a meitat d'ell hi havia una corda fixa a on tallaves bastant tros de la ruta, pensava que no la trobaríem però la vam trobar! No és el cilindro però tampoc em puc queixar, em va posar les piles!!
Ultim tram de la ruta fins al cim.
Foto dels tres al cim menjant una mica per recuperar forces, ja que ens queda una llarga baixada fins a Pradera.
El temps fins ara no ha acompanyat gaire però em tingut la sort que un cop a dalt, el cel s'ha obert un parell de cops!, cal dir que aquest cim és un autentic mirador, amb la vall de Pineta, cañon de Añisclo i diversos 3000's, com el de darrere meu de la foto, que crec que és el Soum de Ramond.
